La SOBREPROTECCIÓ està a l'ordre
del dia a moltes famílies i escoles. Per
aquesta raó ja fa uns mesos que us en vull parlar, concretament des d’aquest
estiu.
Era un bon dissabte i mentre feia
el cafè abans d’entrar a treballar vaig estar llegint la revista XL Semanal ja
que és la que regalen amb el Menorca els caps de setmana. Sí, sóc d’aquelles
persones que sol anar a fer un cafè i de mentre llegeix el diari, m’agrada
estar una mica al dia. Aquell dia la portada de la revista ja em va cridar l’atenció
més que altres dissabtes. Era aquesta que us adjunto a la dreta!
Què us sembla?
Què us sembla?
A mi em va encantar tant la imatge com el títol de l’article (i l’article sencer, és clar). Trobo que ambdues coses descriuen molt bé com viuen alguns infants avui en dia tot fent-ne una petita exageració. Us recomano llegir-lo!! (cliqueu a la imatge per fer-ho).
Cada dia es veuen més situacions
de sobreprotecció de famílies cap als seus fills. Cada cop hi ha més generacions
que creixen en una bombolla que algun dia explotarà! El que molts pares i mares
no saben és que, allargant aquesta protecció excessiva, no estan fent cap favor
als infants. Tot el contrari! Aquests nens/es s’estan perdent l’oportunitat de
descobrir i, sobretot, d’equivocar-se.
Què es considera SOBREPROTECCIÓ?
Segons la Enciclopèdia catalana
la Sobreprotecció és la protecció dels
pares i mestres envers els seus fills i deixebles, respectivament, per sobre
del normal. No confondre amb protegir, instint que tots tenim
amb aquells que estimem.
Per què és dolent?
Caure, equivocar-se, fer-se mal,
arriscar-se, tocar i enfadar-se, tots aquests verbs tenen una cosa en comú i és
l’aprenentatge que els acompanyen. La sobreprotecció impedeix, doncs, que es
donin totes aquestes oportunitats d’aprendre. Oportunitats les quals, en la majoria
de casos, SÍ han tingut els pares/mares sobreprotectors en qüestió. A aquests
mateixos pares/mares m’agradaria fer-los una pregunta: heu sobreviscut a una
infància plena de riscos i perills? Doncs els vostres fills també ho faran!!
Evitar que caiguin és impedir que aprenguin a AIXECAR-SE (tant amb el sentit
literal com metafòric de la paraula).
Com molt bé diu la psicòloga noruega
Ellen Sandseter “Los niños necesitan enfrentarse a peligros y
superar sus miedos”. Ellen considera que tot infant TÉ DRET a córrer certs
riscos. També explica que “Los parques
infantiles son cada vez más seguros, pero también más aburridos. Y los niños
tienen que divertirse cuando juegan. Ellos toman riesgos de una manera
progresiva, a su ritmo. Muy pocos intentan subirse a lo más alto de una
estructura la primera vez. Así que lo mejor es dejarles que vayan probando su
habilidad y cogiendo confianza”.
No patiu, encara que no ho sembli, una mala caiguda
no farà que l’infant agafi por al que estava fent però, en canvi, sí ho farà el
no haver-ho fet mai.
Quines conseqüències pot tenir la SOBREROTECCIÓ?
Moltes! A més de no deixar que es
donin molts aprenentatges vinguts de l’experimentació i els perills, la
sobreprotecció pot esdevenir molts altres “problemes” o conseqüències a llarg termini. A
continuació us en faig una petita llista.
- Inseguretats. Molts infants sobreprotegits no s’han enfrontat en gaires ocasions a conflictes o problemes ni han hagut de prendre decisions importants el que provocarà moltes inseguretats el dia que ho hagin d’afrontar i no tinguin als pares/mares que els diguin com.
- Baixa autoestima i autoconcepte. Sovint la sobreprotecció pot esdevenir falta d’autoestima ja que entenen que se’ls soluciona tot perquè ells no són capaços de fer-ho per sí sols. És una visió que la sobreprotecció els fa tenir d’ells mateixos, com algú que no sap fer res.
- Falta d’esperit crític. La capacitat de qüestionar-se el que succeeix al seu voltant i reflexionar-hi no ve sola, sinó que ve acompanyada d’experiències i curiositat. Sobreprotegint als més petits els anul·lem aquesta curiositat amb la que neixen i, al no trobar-se amb conflictes que superar, evitem que l’esperit crític desperti i s’entreni.
- Dependència o falta d’autonomia. Com és evident uns pares sobreprotectors creen una dependència insana. Un dels objectius de l’educació és, i ha de ser, guiar als infants cap a l’autonomia i proporcionar-los les eines per a que acabin superant SOLS els conflictes que se’ls presenta.
Tipus de pares
La Sobreprotecció està tant a l’ordre
del dia que s’han creat etiquetes per a cada tipus de pare/mare. Personalment
no m’agraden les etiquetes però aquestes m’han semblat força descriptives i
clarificadores del concepte de sobreprotecció.
Helicòpters. Sobrevolen
las vides dels seus fills advertint-los de qualsevol perill, evitant que cometin
errors i perjudicant així la seva capacitat per prendre decisions.
‘Bulldozers’. Aplanen
de tal manera el camí dels seus fills que aquests no troben mai obstacles i els
fan incapaços d’aconseguir una maduresa afectiva i intel·lectual.
Tigres. Són pares molt
estrictes que tenen altes expectatives pels seus fills i acaben exercint un
gran control psicològic sobre aquests.
Fars. S’interessen
pel que fan els seus fills sense interferir en les seves decisions i deixant-los
el dret d’equivocar-se. Els fan de guia, però no els marquen el camí.
Evidentment, aquesta classificació
és la que expliquen a l’article en quan a la sobreprotecció. No és la veritat
absoluta, cap classificació d’aquest tipus ho serà mai.
Tipus de nens
Com passa amb els tipus de
pares/mares, també se n’ha fet una classificació dels tipus de fills.
Tasses de té. Nens
molt fràgils, la determinació dels quals es trenca molt fàcilment. Són possibles
víctimes d’assetjament escolar.
Torrades. Estan tan carregats d’activitats
i tenen una jornada tan estructurada que corren el risc de cremar-se.
Tortugues. Una closca
que els protegeix dels perills i de les frustracions de la vida real. La seva
capacitat per aguantar la frustració i l’avorriment és mínima.
Tirans. Són nens tan
acostumats a créixer en una atmosfera de privilegis que es creuen amb dret a
tot. Creuen que els seus pares i companys estan allà per servir-los i aquest
pensament els converteix en acusadors potencials.
En aquesta classificació, des del
meu punt de vista, hi falten aquells infants
valents i curiosos amb famílies “fars”.
Infants que han tingut el privilegi (sembla que avui en dia és un privilegi) de
créixer amb llibertats i han aprés ells sols a solucionar la majoria de
problemes.
Per últim, vull fer una PETICIÓ
MUNDIAL i ho vull fer amb mirada i veu
d’infant.
Estimats pares i mares del món,
Estic segura que vosaltres teniu traus que us fan ser més interessants
i us permeten explicar-nos històries molt guais! Doncs ara ens toca a nosaltres
“curtir-nos” d’experiències i històries per explicar i de les quals aprendre, i MOLT! Ens deixeu?
SI US PLAU...
deixeu-nos caure!
deixeu-nos arriscar!
deixeu-nos experimentar!
deixeu-nos pujar i baixar!
deixeu-nos anar molt ràpid!
deixeu-nos jugar amb foc!
deixeu-nos barallar i solucionar els conflictes!
deixeu-nos ser valents i enfrontar les nostres pors!
DEIXEU-NOS APRENDRE!!
Sé que ho feu perquè ens estimeu molt i no voleu que ens fem mal però
esteu fent que augmentin les nostres pors i que no puguem construir la nostra
vida. No hi ha res tant perillós com que no aprenguem ni experimentem. I no
patiu, coneixem molt bé les nostres limitacions, som petits però no tontos.
Espero que ho entengueu,
Els vostres fills.
OBRIM MÉS PORTES I TANQUEM-NE MENYS.
PD: si us agrada el que llegiu i voleu estar al corrent de totes les meves publicacions no dubteu en SEGUIR-ME (botonet a la barra lateral de la dreta)!!
FELIÇ SETMANA MESTRES!! SOM-HII!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada